Aquestes polítiques en les quals, aparentment, el Govern té una confiança cega, estan donant com resultat que l'atur hagi superat el 25% de la població activa, arribant a cotes inadmissibles si parlem de l'atur juvenil, amb un 50%, o que hagi nou comunitats autònomes amb un atur que fins al 41% -com és el cas de Ceuta-. (Vegi's l'última Enquesta de Població Activa).
És a dir, el panorama és de sobres conegut: Menys i pitjor sanitat i educació públiques per les quals es paga i es “repaga”, un atur desbocat i una completa absència de crèdit que ofega fins a l'extinció a les petites i mitjanes empreses, al que s'uneixen pujades d'impostos totalment absents de coherència de manera que es puja l'IRPF però també l'IVA, que, com és obvi, frena el consum en una economia que s'ha anomenat “societat de consum”, al marge de que són pujades profundament injustes que castiguen en major mesura a les rendes mitges i baixes.
Tampoc cal oblidar l'esgarrifosa realitat dels centenars de milers de desnonaments que destrossen la vida de ciutadans que perden el seu habitatge mentre els seus deutes romanen amb entitats que han estat socorregudes amb diners dels contribuents en quantitats ingents.
Davant aquest empobriment general, el Govern i els seus portamveus mediàtics ens acusen a tota la ciutadania d'haver “viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que ara “la festa s'ha acabat” i cal pagar els plats trencats. No obstant això, aquests tòpics obliden que el deute de les empreses, sobretot del sector de la construcció, és un terç major que la dels particulars, i que el deute dels bancs és sobretot amb altres bancs europeus (fonamentalment alemanys) que van invertir els seus diners en l'especulació immobiliària espanyola. Uns diners invertits que, encara que les
regles del règim capitalista indiquen que es pot perdre, i aquesta és la llei del mercat; aquesa circumstància no va a ocórrer, doncs aquesta pèrdua es pagar
à entre tots els ciutadans, perquè si no, “tot el sistema es col·lapsa i no podrem sortir de la crisi”.
No obstant això, en primer lloc, hi ha culpables de la crisi amb noms i cognoms, que fins a ara no han passat per caixa per a retornar el que han malgastat sense ser seu, i en segon lloc, hi ha solucions, que apunten en el sentit contrari a l'enfonsament que patim. No són màgiques ni noves, les estan apuntant molts economistes, que indiquen que han de pagar més, molt més, tant per responsabilitat directa com moral amb la nostra societat, els que més tenen. Per exemple, recentment, el propietari d'una empresa tèxtil espanyola, un dels homes més rics del món, ha donat per iniciativa pròpia 20 milions d'euros a una entitat benèfica. Aquest mateix empresari ha utilitzat diverses estratègies financerofiscals per a estalviar-se impostos en quantitats molt més elevades que la donació realitzada.
La idea de la fraternitat republicana, que defensem des d'Izquierda Republicana i des del PRE, planteja que la igualtat sigui una realitat per a tots, la qual cosa que implica gravar proporcionalment i progressivament els ingressos i els beneficis.
Cal retallar les despeses, començant pels sumptuosos, i els malgastaments, del sector públic, com poden s
er, per exemple, que el president dels empresaris madrilenys sigui subvencionat pel congrés perquè en el restaurant de les seves senyories s'ofereixin menús a 3,80 euros, mentre es vol cobrar als nens 2 o 3 euros per escalfar en els col·legis el menjar comprat i feta a casa.
La crisi no pot ser pagada pel gruix de la població, dependent d'un sou o pensió cada vegada més miserable, o d'un subsidi d'atur pel qual s'ha cotitzat prèviament, mentre els grans jaciments financers de grans empreses, multimil·lionaris o entitats subvencionades abastament de diner públic, com l'església Catòlica, són pous prohibits a l'hora de recaptar ingressos per a l'Estat.
La ciutadania s'està manifestant un dia rera l'altre en els carrers de les ciutats, per a expressar el seu rebuig absolut a unes mesures que no només són extremadament violentes i injustes, sinó que a més no produïxen cap opció de canvi a millor en la crisi sistémica de l'economia capitalista.
Per tot això, aquest Govern necessita comprendre l'idioma dels seus governats, als quals encara escolta sense comprendre, necessita entendre el missatge que el rumb ha de ser un altre molt diferent, favorable a la ciutadania i no als poderosos, espanyols o e
uropeus. Volem que la vaga general del 14 de novembre sigui el gran NO a les seves polítiques que es gravi en les seves retines, i el gran SI a les úniques mesures que ens permetran enllumenar un model econòmic i social que proporcioni una vida digna per a tots els ciutadans.
