Des de fa poc més d'un mes es parla, i molt, de Democràcia Real Ja, un heterogeni moviment ciutadà amb gent de totes les edats i de moltes tendències, que ha aglutinat al voltant d'una sèrie de reclamacions que posen en dubte el sistema polític i econòmic vigent. Major aprofundiment de la democràcia, tocada per la manca de transparència i les limitacions estructurals del model actual, reclamacions que s'adrecen directament contra una classe política condescendent de les seves pròpies mesquineses i atrinxerada en els seus privilegis, una classe política que entre la mediocritat, la incapacitat de buscar l'interès comú més enllà de les necessitats de l'elit econòmica o de la tàctica partidista, i els seus impunes i contínues corrupteles, ha aconseguit esgotar la paciència d'una majoria social que ja els identifica com una part dels problemes i no de les solucions. I també reclamacions que no demanen, exigeixen, sense embuts i de forma inequívoca i contundent, que la sortida de la crisi no passi per arrasar amb el que queda de l'estat del benestar, ja malmès entre retallades i reformes laborals, i que els culpables de la mateixa (amb els banquers al capdavant), paguin el dany causat i no que, com fins ara, es serveixin de les ajudes rebudes per a fer xantatge i saquejar l'estat.
Aquest moviment, que té els seus orígens en iniciatives sorgides d'internet que van desembocar en les mobilitzacions del 15 de maig, va trobar la seva continuació en les acampades que es van estendre com la pólvora per tots els racons de la geografia espanyola, sense banderes i sense més arma que la resistència, pacífica però indestructible, per exercir les seves protestes. Aquestes no van fer més que créixer quan es va intentar reprimir el moviment, despertant una resposta fraternal de solidaritat amb els agredits que va donar fermesa al col·lectiu dels indignats, que van ser refinant els punts de partida del moviment, de forma assembleària en cada municipi, per donar a les propostes inicials definició i contingut.
Poc temps va trigar el moviment del 15M en tenir ressò internacional, rebent suports des de multitud de racons del món. En diverses ciutats europees i de la resta del món, espanyols residents a l'estranger i altres persones es van solidaritzar amb el moviment.
Ara, les protestes estan evolucionant en la seva articulació, veient el desmantellament de les acampades permanents, sense que això signifiqui ni molt menys que els indignats marxin a casa seva. Encara queda molt per aconseguir com per aturar-se, i continua havent motius, és clar que sí.
Ahir, el congrés dels diputats va rebutjar, per enèsima vegada, la dació en pagament de l'habitatge, mesura que beneficia exclusivament al sector bancari, i les seves senyories van rebutjar publicar la llista de grans evasors embolicats en l'escàndol de frau fiscal a Suïssa. Durant el matí d'avui el Parlament decidia sobre la llei òmnibus, artifici jurídic destinat a destrossar diverses desenes de lleis d'una tacada, es pretenia votar avui mateix per evitar incòmodes debats públics sobre la conveniència de les mesures, i de pas alleugerir el pes de les arques públiques reduint la despesa en sanitat i educació, cosa que es tracta com un caprici prescindible des del govern català. Bé, o depén amb qui, sempre estan disposats a fer alguna excepció. Aquestes retallades han provocat que avui milers de ciutadans hagin vist bé l’idea d’envoltar al Parlament, donant-se la paradoxa que el poble envolta al centre on es reuneixen els que diuen que els representen, a manera de confrontació ideològica, més enllà del dialèctic. Finalment i donada la pressió existent, s'ha decidit deixar la votació per un altre dia.
Aquests fets, que ocorren el dia que es compleixen 34 anys de les primeres eleccions generals, unes eleccions a les quals Izquierda Republicana va tenir prohibit concórrer per la seva condició de partit que qüestionava la monarquia, cosa que el règim postfranquista no podia tolerar, contextualitzen les protestes en aquest succedani de democràcia en què vivim.
I el proper diumenge 19 estem tots convocats a manifestar-nos.
Atès que qualsevol diria que als nostres il·lustres apoltronats no se'ls han ocorregut qüestions com reformar la llei electoral per millorar la representativitat, ni fer una llei de transparència que porta anys dormint el somni dels justos en algun calaix, com tampoc ficar en cintura a bancs i especuladors, així com segueixen evitant recuperar l'impost de patrimoni, o es neguen a passar les principals mesures i qüestions de calat dels darrers anys per un referèndum, previst que es recull en la constitució vigent, per veure què opinem tots de les lleis que ells dicten, per tot això, segons el parer d'un servidor, sobren motius per acudir a la cita de diumenge.
Els militants i simpatitzants del Partit Republicà d'Esquerra (PRE) no hem pogut evitar sentir complicitat amb les reclamacions expressades pel col·lectiu de indignats. Els paral·lelismes entre les reivindicacions que es realitzen des de Democràcia Real Ja i les que nosaltres incorporem als nostres programes i codis ètics, la presa de decisions a través de processos assemblearis on totes les opinions compten, la convicció compartida de la insostenibilitat del sistema actual i també la necessitat d'un canvi urgent en el funcionament de la societat, i els mètodes pacífics de denúncia i resistència que s'empren per a això ens han reafirmat a molts de nosaltres en quant a la necessitat d'implicar-nos i col·laborar amb el moviment en la mesura que ens fos possible, en la nostra condició de ciutadans.
Aportem cada un el nostre granet de sorra, per aconseguir una meta l'abast està més enllà d'una qüestió partidista, sinó que és de l'ordre d'aconseguir el bé comú per al progrés de la societat.
Luis Iglesias Pérez és secretari de comunicació del PRE
